Dia Internacional contra la violència de les dones i les nenes

“Em declaro en contra de tot poder generat en prejudicis encara què siguin antics”


Mary Woollstonecraft1759-1797


--- i jo també!

Manifest, "Davant la vostra violència la nostra revolta!" :
http://www.revoltaglobal.cat/article2540.html.

Manifestació a Barcelona, avui a les 19 h. a Rambla de Canaletes fins Pça Sant Jaume

Parides

Tinc motius per estar contenta. Tinc un ordinador portàtil estrenat encara no fa una setmana -(gràcies, amor!)- i, mentre saborejo que és divendres a la tarda, el teclejo amb la suavitat pròpia que provoca escoltar l’ària de Mozart Queen of the nigth’s, excelsament elevada per una veu que alguna de les meves ignoràncies desconeix. A més a més, els moviments de la meva gata que, descansant en un braç de la meva butaca, mira atentament al•lucinada a la pantalla, em fan aquella companyia que ens agrada a la gent solitària. Sí, tinc motius dispars com aquests o d’altres més domèstics, com el d’haver penjat una cortina nova, que, a modus de separador d’ambients, omple un petit racó de la sala de menjar de fulles de plataner amb llum daurada de tardor que destaquen sense por per sobre d’ un fons de tint blau marí. Guai, magnífic, petits naixements de microeufòries que quan són parits cal aprofitar. I sobre parir, que ningú dubti en gaudir d’aquest video gravat a Bali i que una bona amiga ha tingut a bé passar-me. Una elefanta mostra les seves forces i el seu instint per dona vida al seu fill. Moments que segueixen, avui, en endavant, espero que fins l'hora d'anar a dormir.

P.S.: No apte per a persones escrupoloses o massa sensibles.

Nom sense cognom

Tinc un company que està embarassat, bé la seva companya s'enten, però són així de sensats i diuen que ho estan tots dos, salvant les diferències. Compartint la seva alegria i els seus temors torno a recordar que l’embaràs comporta entre moltes coses agradables la d’escollir el nom de la criatura; per a aquells que pensen que els símbols són importants entendran que el fet d’arrossegar un nom tota una vida ha de ser una circumstància que la família, paral·lelament als seus gustos, ha d’ intentar posant seny a part d'una dosi de vehemència. És el cas dels meus amics. Busquen un nom neutre, ni curt ni llarg, que no es pugui convertir en diminutiu, que sigui el mateix en català que en castellà, que s’esdigui amb els seus cognoms, i que tingui relació sonora o significativa amb el de la primera filla..., en fi, una dificultat; allò que semblava fàcil no ho és tant però la recerca és benvinguda com el naixement. Després de tots aquestes circumstàncies i pel bé del nou nat han considerat els propers als seus progenitors que Àfrica podria ser el nom més escaient ja que, grans viatgers d’aquest continent en especial, volen que volin les seves cendres, el dia que les seves vides passin a ser un record, sobre una Burkina Faso de la qual es varen enamorar temps enllà i a la que, si tenen sort, pensen tornar. Felicitats i enhorabona, sempre és una bona notícia sumar, però no puc enlairar-me més enllà d'aquesta bona nova perquè tota bona notícia em porta a una altra no tant, així tinc jo de relligats els meus pensaments. Perquè entre naixements i morts veig una altra Àfrica, aquesta ja grandeta, què no vella, amb formes i de color fosc, un pèl eixuta i amb molta sed, que sense ningú que l'aprecii està tocada de mort, defallida; què no com aquella nena que estimada naixerà per créixer, avançar, lluitar, amb protectors que l’ajudaran a fer el camí, amb carantoines, recursos, cura i amb les trabetes que dóna aquesta part més clara del món ; no serà com el nadó, no, què més voldriem!, -o no? perquè encara el voldríem molt millor-, aquella nena serà afortunada i, quan tingui una edat és possible que voli per terres africanes, per aquelles per on els seus van viatjar i ja, sí , van veure com entre la seva bellesa natural moltes altres àfriques morien de fam, de falta protecció, d'aigua, d’amor; o ¿ és possible que dins d' uns lustres la cosa hagi millorar? La notícia que Xina està arribant a un acord econòmic i laboral amb el negre continent em notifica el pitjor dels pitjors, cap esperança ja, i és que a falta de progenitors divins, els seus germans terrenals i de sang, des dels més propers als més orientals, des de tots els temps, la única cosa que seguim fent és reiterar el dolor i l'abandò amb l'explotació i l'espoli. Cap responsable i molts. Té un nom aquesta altra nena? El té, però no té cognoms i sense ells no podem alçar els tutors davant la justícia i fer la gran denúncia, ja que no tenir cognoms és ser orfa, en busca d'una ànima caritativa que poques vegades arriba, per no dir mai, com ara el continent.

No sé si els hi recomanaré als meus amics que canviin d'idea i apostin per l'entranyable "Llibertat", personatge del no menys entranyable Quino; encara que penso que si fa o no fa...tant l'Àfrica com la Llibertat surten sempre perdent, i, ingenus, amb elles, tots nosaltres.

Ai...que sento una veu greu que em crida sense pausa: però encara voleu tenir fills? Serà Àfrica? o serà la Llibertat?

Col.leccions

Una imatge, dues entrevistes i un article.

Començaré per la imatge.

Una de les col·leccions que no deixarè per herència serà la de guardar cartells o posters, o diferents i diversos tipus de paper imprés on s'anuncii quelcom per irrellevant que sigui; la raó és pràctica i poc sentimental, no he arribat a exercir aquest tipus d'esport, molt a pesar meu, donat els meus canvis constants de residència, moment idoni que normalment s'aprofita per desfer-se del que no s'ha desfet abans malgrat que el penediment arribi abans que la brossa a la deixalleria. Però si hagués estat el contrari, aquest cartell que ara adjunto estaria entre els meus preferits , conservat amb un plàstic entre cartrons i guardat algun calaix adient a l'habitació-biblioteca. La barreja del verd amb el blanc i negre, el barret de copa -millor símbol capitalista i contaminador, impossible-, i l'eslogan "Cambiemos el mundo, no el clima" elabora un conjunt d'emocions que no obviaria entre els destacats. Ara bé, si per alguna d'aquelles excèntriques dèries col.leccionés entrevistes, la d'en Jeromo Aguado, pagès, president de la Plataforma Rural Via Campesina i Universitat Rural Paulo Freire, feta a la revista Rojo y Negro, http://www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article18072, seria també de les destacades i ben guardades, en aquest cas i ara ja, dins una carpeta de l'ordinador, oberta per l'ocasió; per què?, per l'autenticitat i credibilitat del seu discurs, de la seva feina, dels seus motius i perquè m'agrada la gent com ell. En canvi, si hagués resguardat un prestatge de la meva llibreria a la col.lecció d'obres premiades de tots els temps i espais, segurament tindria un forat per al llibre, que dit de pas encara no tinc però que tindré malgrat ser un Premi Planeta, de l'Àngels Caso, escriptora i feminista que admiro, el títol del qual no recordo i que avui han entrevistat al diari El Público i on explica que part dels diners guanyats amb el premi els hi dedicarà a la filla de la dona amb qui va inspirar el personatge de la novel.la.

I si col·leccionés autogràfs, la qual cosa sí practico encara que amb certa anarquia però no menys fervor, seria la dedicatòria que avui m'ha regalat el mestre Juan Marsé (a qui he atacat en ple carrer Pau Claris amb un llibre d'en Flaubert, en la primera pàgina del qual li he demanat que m'estampés la seva il.lustre signatura a falta d'un original de la seva, també il·lustre, obra, responent-me amb un sensual: cap problema, ben el contrari, és un plaer) la que plastificaria més delicadament que cap altre per ser dels autors més valorats i estimats dins el meu record literari.

I si col.leccionés desitjos, cosa que malauradament també faig, demanaria un cap de setmana clar, serè i invariablement blau; productiu quant a estones aillades de la remor política i financera, aquesta sempre vestida de negre i que ens desdibuixa les ganes; i blanc per omplir-lo de música, aquella que no col.lecciono i més desitjo.

P.D: L'article promés era d'en J.A. González Casanovas, algun dels exemples, escasos, d'intel.lectuals compromesos i lliurepensadors.

L'urpa

Unes de les coses que em produeixen felicitat és mirar el mar; veure la minimalista línia recta de l’horitzó en contrast amb les formes barroques i el color de les onades és un plaer comparable a un petó o a la mirada d’una persona sincera. El meu, de mar, a estones el veig des d’una finestra emmarcada de blau marí que dóna a un parking d’un hotel, l’únic del meu poble; però tant és, és el mateix mar que el de les illes Maldives, o tanmateix a mi m’ho sembla o jugo amb la fugida. A vegades sóc de bon conformar. Clar que els passejos per platges amb sorra per trepitjar, de vista infinitament verge, on el brunyit de l’esclat de l’escuma sigui l’única música, són els més feliços i memorables.
Per aquí anava jo aquests darrers dies, en busca del racó blau, el cel blau, el mar, blau.
La costa d’Almeria, apuntant al Cap de Gata, en té d’aquestes "blavades". Roques excelses que entren o surten ( segons es miri) que menjant trossos d’aigua et fan sentir important, inclòs salvatge. Aigües de tants blaus com blaus n’hi ha de colors d’ulls, o més encara. Prats de poseidonees que s’intueixen com s’intueix la bondat en un animal només tocar-lo; bandades de peixos multiformes i multicolors que semblen que no ho són, però que són i, tan bonics que després dol atrapar-los en el nostre sentit més golafre.
Una felicitat aquestes passejades.
Però la felicitat és un instant; un a un, mínims instants de ventura que es trenquen sempre; la raó no sempre és absurda però si empipadora, i generalment rabiosa. És el cas. L’urpa del depredador està sempre a punt i no admet sentimentalismes. Quan aquesta és la d’una bèstia, s’admet, és qüestió de supervivència però quan el seu propietari posseix el que s'enten per seny aquí esdevé el disgust i, allò que havia estat una catarsi t’apropa a la consciència i, llavors, s’acaba la fe.
Noms, milers; avui sona, entre d’altres, el d’un poble mariner del Maresme, Sant Andreu de Llavaneres; ahir, la costa del Llevant, caletes del Nord, caletes de l’Est, mar en dins, bla..., bla, bla. El mar, com la terra o l'orfeó, ja no som més que producte de la nostra imaginació, i així part excèntrica de la nostra felicitat. Maldits bastards.

La veritat és revolucionària

“El hombre que amaba los perros” era l’anomenat L.D. Trotsky. Aquest revolucionari, com molta altra gent amant dels animals, va posar de manifests fins el dia del seu assassinat de quina forma aquells són l’estigma de la fidelitat, valor del què ell en podia parlar exhaustivament. No és baladí, doncs, que la frase que inicia el text sigui la utilitzada per al títol del darrer llibre del cubà Leonardo Padura on, de forma extensiva i des de les visions dels diferents protagonistes, explica l’exili d’en Trotsky, des de Sibèria fins a Paris passant per Noruega i Mèxic, destí de la seva mort. Narra en paral·lel aquells moments històrics en què l’Espanya i la Catalunya de la preguera bullien enèrgicament, la Cuba de Fidel s’ofegava i ofegava, i el moment que Hitler va signar “un pacte d’amistat” amb Stalin, per a sorpresa de molts republicans i comunistes. La història del llibre arriba fins més enllà de l’últim quart del segle XX, des del naixement de la política potenciada per Gorbatxov del glasnost i la perestroika, quan l’anàlisi i la reflexió van posar fi a l’etapa estalinista garantint ja definitivament el triomf del capitalisme i la fi d’un ideal revolucionari, deixant la pitjor petjada revolucionària, la de l’engany, ja no quant a la ideologia si no a l’ús i abús de poder de molts dels seus partícips.
He passat una bona estona, i de nou, ara en literatura, he fet la reflexió d’allò que marca la diferència a l’individu, partint d’un comú denominador, que és la vida: aquelles que han passat una guerra i les que no (Alberto Méndez, dixit) i el seus efectes col·laterals. Però possiblement, un cop tancat el llibre, en aquells moments que acarones la tapa suaument, he tingut una sensació que feia temps no recordava, la d’una tristesa seca, aquella gran tristesa que no deixa plorar, i que, per tant, només et convida a la reflexió... Gent que va perdre moltes coses, tants la vida, a causa d’un gran engany, el d’un ideal, el d’una forma d’entendre la vida, l’amor a una causa.
I ara què? em segueix fent pensar el final d’aquesta història de gossos, d’infidelitats i de mentires mai fins ara superada. L’altra dia llegia un article d’un catedràtic català, el nom del qual ja no recordo, que escrivia que potser cal que torni Trotsky perquè tornem a parlar de revolució. Perquè l’ideal de Trotsky va defallir amb la caiguda del mur, amb el desencís del comunisme totalitari i salvatge, barrejat el seu ideal, injustament, amb aquells pervertits que des de la Xina i la Unió Soviètica estan estafant encara ara. Reprendre el trotskisme no està sent gens fàcil, però reviu. Motius no ens en falten de fer-ho, i encara que ganes sembla que si, una quanta gent treballa pensant una col·lectivitat més sana i tenint més que ganes d’anar arribant a un món més just. El trotskisme no és mort, tornar torna... , em responc definitivament. Saber que en moments de crisi la ciutadania no es belluga en general no és menester per veure i saber que hi ha gent que des de la seva particularitat o des de moltes col·lectivitats estan superant el passat fosc de les esquerres radicals i fan per transcendir-lo. Reprendre la confiança mentre passegem l’amic més fidel, ja sigui una mascota, un llibre o la nostra més profunda intimitat, serveix per ubicar l’engany en el lloc que es mereix i deixar la ingenuïtat per a jocs d’oci. Com diuen els castellans “para aprender perder”.
Un consell doncs, literatura i trotskisme: “El hombre que amaba los perros”.

L'home del barret

Fa anys que el vaig escoltar en directe a l’antic Palau d’Esports de Barcelona. En primera línia. Sempre me’l havia imaginat amb barret però llavors no el duia. La seva veu, única, i les seves cançons, úniques, em van captivar més encara gràcies aquella distància curta que regala un concert en viu. Jo era jove i ell ja era vell, un vell amb el què, sense cap mena de dubte, hagués tingut una aventura d’aquelles on, potser, només cal despullar la veu. ¿A quina dona no li agrada una veu tancada, trencada i dura que t’anomeni pel teu nom damunt d’un llençol rebregat i et fregui la cara amb unes treballades arrugues de la mà mentre s’explica, t’explica? Sempre m’han agradat els homes que s’engalanen amb barret; la cara de canalla d’en Frank Sinatra quan el duia tirat cap al clatell desafiant un bon angle de mirada per semblar més bandarra, o els immensos Robert Redfort i Paul Newman calçats ambdós amb barrets descuidats a “Dos homes i un destí”, varen quallar definitivament al meu inconscient definint la masculinitat a través d’aquesta peça, la qual si ho puc demanar vull que sigui negre, i així convertir-la amb un fetitxe eternament.
Passats els anys torna ara aparèixer el barret amb una timidesa frívolament esnobista; nois i noies, i alguns nostàlgics particulars el recuperen amb només certa gràcia; en Leonard Cohen, sent l'excepció, el du amb elegància i no sent jove ni semblant esnob, ell és ell com sempre, ple d'autenticitat davant del qual jo faig una reverència mentre em trec...el barret.

El amor es un fuego.

Arde por todas partes.

Desfigura a todo el mundo.

Es la excusa que el mundo pone

por ser tan feo.

L.C.